Tweet

En aquests anys he escrit de forma força esparça, a temporades, deixant notables laps de temps entremig, com illots de reflexions o bestieses compartides que de tant en tant he decidit fer emergir. He après bastant, la interacció sempre és positiva, o gairebé; no sento que hagi perdut el temps. Penjar textos en aquest taulell particular et fa pensar, buscar, criticar-te. De fet, tampoc he estat gaire exigent i sovint he posat qualsevol cosa, procurant decorar-ho una mica. No crec que escrigui ara gaire millor que 5 anys enrere, tant se val.

Doncs bé, moltes gràcies a tots els que m’heu seguit fins aquí, ja sigui per saber què faig, per passar l’estona, per comentar algun post, per criticar-lo amb més o menys bona fe, pel que sigui. I ara potser tocaria entonar l’hora dels adeus i tancar la paradeta, però de fet tot aquest farciment és només per dir que obro un altre bloc, albertruzafa.wordpress.com, perquè, tot i que l’actual servei m’inspira molt carinyu, només em permet 5 MB de capacitat i no tinc ganes d’anar posant imatges en diferents racons per cridar-les des d’aquí. Tot i això, el mantindré obert, qui sap si d’aquí un temps els de bloc.cat obtenen una bona subvenció de la Generalitat i li foten canya al tema.

Tweet

Sense gaire neu, el camí esdevenia en ocasions una petita glacera, brillant sota la llum matinal.

Més amunt, el camí deixa enrere el bosc, els prats i els roquissars
prenen el relleu. Gairebé arribant al pla, la neu forma ja un mantell
que endolceix les formes del relleu.

 Davant el refugi, a proximitat de l’estany de la Nou, la bellesa de l’indret ens enlluerna.

Que tingueu un bon 2011!

Tweet

caganal de mails

Tweet

Tweet

Tweet

  Coll d’Ordino, 18:15h. Entrem al bosc. Al cap de poc, caminem pel damunt de més de mig metre de neu, finalment sense raquetes, aprofitant la relativa resistència que li ha donat el pas de caminants en raquetes dies enrere. La llum va perdent intensitat, escolant-se entre capes de núvols rosats. Pas rere pas guanyem alçada, mentre cruix laxament la neu als nostres peus. Aquí i allà anem trobant fragments de líquens caiguts dels pins, surant damunt el mantell glaçat que cobreix el sòl. De tant en tant, algun pas va més enllà de les traces de raquetes i ens enfonsem per damunt del genoll. No passa res, fins i tot resulta divertit en haver-hi pocs obstacles sota la neu.

  Varies vegades ens aturem, sentim diversos ocells. Alegres mallerengues saltant de branca en branca, mostrant la seva fantàstica combinació de negre i blanc al cap. En un moment donat se sent una mena de crit: és un picot que alerta de la nostra presencia, però es fa fonedís abans no el puguem veure. Seguim pujant bosc amunt, fins que arribem al seu límit, allí on deixa pas a una formació molt més dispersa, amb petits grups de pins, de ginebrons, encarant-se als vents, a la neu, a la llum que crema, acontentant-se amb sòls exigus. Des d’aquí, observem el cim del Coma Pedrosa, enlairat dins els núvols, i el Casamanya, altiu, llunyà i pròxim alhora, amb les seves tres punxes enfonsant-se dins la nit.

  
Retrobem el bosc, aquest cop descendint per la divisòria, enfilats entre dos vessants, escoltant els sorolls del vespre, esperant veure senyals de vida salvatge entre les ombres. Serpentejant sobre l’herbei, buscant vorejar les plaques de neu per no fer soroll, avancem entre el pi negre. Troncs vells, d’altres joves, alguns caiguts però plens de vida, espais encoixinats pel raïm d’os. Així és l’hàbitat del mussol pirinenc. Malauradament no aconseguim sentir el seu cant. Tot i així, segur que hi és, i qui sap si el seu esguard, des d’alguna branca amagada en la penombra, és per nosaltres.

  
A mig camí, un esperó rocós ens obliga a deixar la divisòria. Triem retrobar el camí desplaçant-nos en línia recta pel vessant nevat, sense encendre cap llum, enfonsant-nos en ocasions gairebé fins la cintura. Esmunyint-nos entre els arbres i els rocs, eixim al camí i retrobem el coll d’Ordino. Mentre canviem les botes de muntanya per un calçat més còmode, succeeix el que esperàvem trobar dins la boscúria: un mussol pirinenc comparteix amb nosaltres, des d’un bosc proper, el seu cant. Com si de tres paraules misterioses es tractés, ens arriben aquests sons sorgits des d’algun punt dins la foscor. Amb aquest record marxem, fins ben aviat.

Tweet

Excursió
nocturna: Passeig pel bosc de Mereig

Dimarts
23 de març

Sortirem a caminar en
raquetes pel bosc de Mereig, al peu del Casamanya. Sota la lluna,
resseguirem el camí que ens durà fins al limit del
bosc. Aprofitarem l’avinentesa per intentar sentir el cant del mussol
pirinenc, una espècie
pròpia dels ambients de taigà que restà als
Pirineus un cop passades les glaciacions. Per evitar destorbar-lo
durant l’època d’aparellament, limitarem a 10 el nombre de
participants segons ordre d’inscripció.

Ens trobarem a les 17h a la plaça Coprínceps
d’Escaldes-Engordany o bé a les 18h al Coll d’Ordino.
Tornada
prevista a les 20h.

Comptarem
amb la
presencia de l’ornitòleg i fotògraf de natura Òscar
Dominguez

*
es recomana portar raquetes i frontal o llanterna per la tornada

Curs:
Rastres a la neu

Dijous 25 i diumenge 28 de març

Durant
l’hivern, la
duresa de les condicions climatològiques fan que molts dels
animals que podem trobar a l’estiu a la muntanya emigrin o hivernin.
Malgrat les adversitats, alguns d’aquests habitants de boscs i
pastures es mantenen actius durant aquest període. Es
aleshores quan la neu ens permet deduir els seus moviments mitjançant
les petjades. Alhora mirarem de
trobar d’altres rastres com ara restes d’alimentació,
plomes…

Sessió teòrica:

Dijous 25 de març
a les 20h15 al Centre Cultural La Llacuna d’Andorra la Vella

Parlarem de la
identificació de rastres i indicis de la fauna pirinenca.

Sortida pràctica:
Seguint el rastre sobre la neu

Diumenge 28 de març a les 9h
a la Plaça Coprínceps d’Escaldes-Engordany

Tot
passejant en
raquetes per la vall d’Incles, identificarem els rastres a la neu de
les diferents espècies i interpretarem els seus moviments.
Tornada prevista a les 13h.

Aquest curs anirà
a càrrec del naturalista Àngel Bonada

* es recomana portar
raquetes per a la
sortida pràctica

Gratuït per als socis de
l’ADN.
Per als no socis el preu és de 10
euros

Programa d’activitats complet

Tweet

L’autor és una persona que signa com a "Professor Socrates", un pseudonim húmil, mesurat, sense pretencions, perquè, com és ben sabut, per calúmniar i difamar, sobretot des de l’anonimat, el millor és presentar-se com a una ànima bessona d’un dels més grans filòsofs de la història.

No perdem més temps en presentacions, atès que resulten innecessaries en tractar-se d’un individu tant ilustre. Anem a desgranar breument algunes perles dels escrits que aquesta agosarada persona, xopa d’autocomplaença i altres fluids, em va dedicar, i ho faig perquè trobo que l’esforç que va invertir en escriure quatre paràgrafs li deurien resultar indescriptiblement esgotadors i no voldria que una obra de tal envergadura no rebés el reconeixement que mereix.

 El darrer dels correus que vaig rebre – no me’n va enviar cap més, potser no se li va posar bé la meva proposta d’esberlar-li la cara de valent -  duia un títol que estaria a mig camí entre comercial i humorístic:  "La vuelta al cole!!". Amic Petulant – crec que aquest nom resulta més escaient un cop es coneix la situació socioprofessional de la persona – et podries haver treballat un títol més potent en comptes de copiar eslogans comercials, fa lleig.

 
El primer paràgraf fa així: "tot llegint de nou depres de les petites vacançes que m’he agafat com a honor a la gran fenya correctiva de la passada temporada, he de dir-te que els retorn ha estat de nou esclafador!!!!". Al tanto, qui ho ha escrit és la mateixa persona que es va queixar reiteradament – per dir-ho d’una forma fina – de la presencia de faltes d’ortografia al meu blog, de fet jo les anomenaria més aviat el·lipsis gràfiques inherents al procès creatiu de l’escriptura, a fi de comptes a casa meva escric com em surt de… En aquest paràgraf introductori podem apreciar que la omissió o afegit d’algunes lletres, faltes a part, no dificulta la comprensió del conjunt.

Tweet

 
Volia arribar a la basa gran que hi ha en un extrem del parc per fer algunes fotos i tot fent camí m’entretinc mirant una planta amb fulles sagitades. La llum cau, el sol de fet és a tocar gairebé de l’horitzó, cal que m’afanyi si vull tenir llum suficient per fotografiar alguna cosa a la bassa. Una estoneta corrent i ja sóc davant el hide, una caseta de fusta amb franges de paret obertes que hi ha davant la bassa per observar els ocells sense ser vist. De fet vull anar a l’extrem de la bassa que és des d’on hi ha una vista maca sobre el conjunt, però veig que hi ha una persona a l’aguait dins la caseta observant a través les finestretes. Dubto uns segons, perquè si vaig on tinc pensat és possible que li espanti el que estigui observant, però penso finalment que si m’atanso a poc a poc no provocaré cap estampida. Dit i fet, a poc a poc m’atanso a l’aigua i em quedo quiet uns minuts, esperant que els habitants de l’indret s’oblidin una mica de la meva presencia. Just a temps: el sol ja frega l’horitzó. Aprofitant aquests darrers instants de llum directa miro de fer alguna foto acceptable de l’entorn de la bassa, vorejada pel bosc de ribera, poblats els seus marges per abundants canyissars.

 De fet, dins la bassa, només hi veig mitja dotzena d’ànecs collverd. Qui sap, potser l’home del hide no estava observant atentament la bassa esperant veure gracioses aus estepàries, sinó que se li havia quedat el cap trabat a la finestreta…En qualsevol cas, he anat cap a l’altre extrem de la bassa, que de fet és un braç del riu em penso. Allí el recital de cants i notes estridents era considerable. [Sí, he canviat de temps verbal al mig del relat, coses que passen.] Desprès d’uns minuts quiet a prop de l’aigua, sota uns arbres, la situació es calma. Hi ha un ocell de la mida d’un pardal gros (no és una especie nova el pardal gros, de fet és el resultat d’agafar un pardal i multiplicar-lo per 1,5) que salta mig volant de canya en canya, guarnit amb un plomatge de tons verdosos.

 Ja és força fosc així que no puc fer fotos, llastima. Em desplaço vint metres enllà i espero de nou uns minuts que la cosa es calmi. Al final, fins i tot un parell de tortores aterra en unes branques dos metres sobre el meu cap sense adonar-se que hi sóc. Al meu davant, dins un canyissar d’Arundo donax, aliens a la meva presencia, un grup d’ocells que desconec no paren de moure’s, agitant-se i fent soroll. Ja és fosc, faig mitja volta, desfent camí entre canyes i xops fins retrobar el sender.

Actualització amb data 3/02/10

 
Ahir, passejant de nou per la Mitjana, aquest cop de tarda, vaig trobar un home d’uns seixanta anys que coneixia bé l’indret. De fet em va trobar ell, tot preguntant-me si estava fent fotos del bosc. En Quim, així s’anomena, havia voltat des de jove aquell indret. Fa uns quaranta anys, el bosc que trobem a la Mitjana s’estenia fins a Corbins. Progressivament retallada per conreus i contruccions, actualment ens en queda ben poc d’aquesta àrea forestal. En aquella època – m’explicava en Quim, amb la ilusió a la mirada d’aquelles persones que relaten experiencies apassionants – aquell bosc es trobava dividit per diferents braços del riu i un canal, de forma que per passar d’un sector de bosc a l’altre, calia fer-ho nadant o bé, en alguns llocs, amagant troncs de llargada apropiada per poder usar-los per passar el braç d’aigua. Un cop eren a l’altra banda, recollien els troncs i quedaven llavors durant hores allí, sols, lliures per fer i desfer. Tals ocells en aquest canyís, tals altres en aquelles bardisses, així passaven les hores. I qui ho poguès reviure!

 
També coneix Andorra – de fet m’ha confiat aquests records en comentar-li que sòc estudiant i que vinc d’aquest racó dels Pirineus – i el Pallars, d’on em conta algunes anècdotes.

 
Per tant, no sé fins a quin punt les rescloses, antigues com són i que retenen aigua del Segre aigües avall del Parc, són responsables directes d’aquest espai forestal.

Tweet