Vora el riu

  La persiana està un xic massa baixa. Tot i això veig una muntanya tota verda d’arbres, amb casetes disperses, com petits cubs de guix. És a l’altra banda del riu, el Minyo. Hi ha força llum encara. Sento els cants d’uns ocells que no veig, potser s’amaguen dins la verdor, vora la via del tren. a escassos vint metres d’on sóc ara. L’aire que travessa la finestra és tebi, et fa suar lleugerament, és agradable. Des del menjador arriben unes rialles, alguna conversa. I així passen les hores fins que fassi fresca i sortim a fer un vol. S’està bé en aquest lloc.

  Tenia ganes de visitar de nou aquest indret. Els eucaliptus, malgrat fer malbé el medi original, tenen un no se què que m’agrada. La seva olor intensa, els troncs esvelts que deixen caure llargues tires d’escorça, el gravat que figura a les seves llavors madures… També hi ha pins molt grans, i unes pinyes enormes comparades amb les dels pins d’Andorra. Probablement són pinastres, amb unes agulles llarguíssimes i punxegudes. M’encanta literalment voltar pels caminets, ficar-me a voltes dins el bosc, entre les falgueres i sentir aquell aroma que desprenen les coniferes.

   A cada racó hi ha plantes que desconec i el millor, o pitjor, és que n’hi ha una pila d’al·lòctones. Faré el treball de final de carrera sobre aquest tipus de plantes i vaig aconseguir un llibre sobre aquesta temàtica a la peninsula ibèrica. Passejant per aquí es fàcil reconeixer al peu d’un mur, a la vora d’un camp, en un test, algunes de les plantes que figuren a les imatges d’aquest llibre. Bastanta gent de Gal·lícia viatjà temps enrere al continent americà. Degueren portar plantes d’aquells indrets de forma voluntaria com a ornamentals o bé sense saber-ho, en forma de llavors enganxades a les mercaderies que portàven. Aquest fet explicaria la presencia d’una part de les plantes exòtiques que es troven per aquí, aclimatades i espavilant-se pel seu compte, algunes d’elles sent fins-hi tot invasives.

   Caminant, veus que la terra brilla. Hi ha cristalls per tot arreu, probablement siguin de quartz. Es magnífic. Vull tornar a veure l’atlàntic. Sempre que l’he vist apareixer darrere un turó he sentit alguna cosa especial.

 

Paisatge Pontevedra

 



Quant a albertruzafa

Estudio enginyeria forestal a Lleida. Hi passo molt bones estones. També vaig sovint a casa, a Andorra.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Vora el riu

  1. M’alegro que t’ho estiguis passant bé a l’Atlàntic 😀

    Per cert, la Potentilla recta va camí de convertir-se en un problema a la Cerdanya, a l’igual que el seneci del Cap.

    Salutacions!

  2. Albert diu:

    És curiós, segons he llegit aquesta potentilla viu als pirineus però no pas al nord-est de Catalunya, almenys fa uns anys. Ves a saber que ha fet canviar la seva àrea de distribució.

Els comentaris estan tancats.