Nova adreça

Nova adreça del bloc: http://albertruzafa.wordpress.com/

Publicat dins de General | Desactiva els comentaris

5 anys enllà

Ja fa gairebé 5 anys i mig que vaig obrir aquest bloc al servei Bloc.cat, quins records, i com passa el temps! L’any 2005 em trobava al primer any de carrera. Un bloc, una pàgina personal, un perfil en una xarxa social, a fi de comptes vé a ser el mateix: una finestreta oberta al mòn, on cadascú pot escriure i intercanviar opinions. Es una experiència notable. M’han llegit, comentat, enllaçat, elogiat, insultat, citat i d’altres que em deixo.

En aquests anys he escrit de forma força esparça, a temporades, deixant notables laps de temps entremig, com illots de reflexions o bestieses compartides que de tant en tant he decidit fer emergir. He après bastant, la interacció sempre és positiva, o gairebé; no sento que hagi perdut el temps. Penjar textos en aquest taulell particular et fa pensar, buscar, criticar-te. De fet, tampoc he estat gaire exigent i sovint he posat qualsevol cosa, procurant decorar-ho una mica. No crec que escrigui ara gaire millor que 5 anys enrere, tant se val.

Doncs bé, moltes gràcies a tots els que m’heu seguit fins aquí, ja sigui per saber què faig, per passar l’estona, per comentar algun post, per criticar-lo amb més o menys bona fe, pel que sigui. I ara potser tocaria entonar l’hora dels adeus i tancar la paradeta, però de fet tot aquest farciment és només per dir que obro un altre bloc, albertruzafa.wordpress.com, perquè, tot i que l’actual servei m’inspira molt carinyu, només em permet 5 MB de capacitat i no tinc ganes d’anar posant imatges en diferents racons per cridar-les des d’aquí. Tot i això, el mantindré obert, qui sap si d’aquí un temps els de bloc.cat obtenen una bona subvenció de la Generalitat i li foten canya al tema.

2s comentaris

Vora el riu

  La persiana està un xic massa baixa. Tot i això veig una muntanya tota verda d’arbres, amb casetes disperses, com petits cubs de guix. És a l’altra banda del riu, el Minyo. Hi ha força llum encara. Sento els cants d’uns ocells que no veig, potser s’amaguen dins la verdor, vora la via del tren. a escassos vint metres d’on sóc ara. L’aire que travessa la finestra és tebi, et fa suar lleugerament, és agradable. Des del menjador arriben unes rialles, alguna conversa. I així passen les hores fins que fassi fresca i sortim a fer un vol. S’està bé en aquest lloc.

  Tenia ganes de visitar de nou aquest indret. Els eucaliptus, malgrat fer malbé el medi original, tenen un no se què que m’agrada. La seva olor intensa, els troncs esvelts que deixen caure llargues tires d’escorça, el gravat que figura a les seves llavors madures… També hi ha pins molt grans, i unes pinyes enormes comparades amb les dels pins d’Andorra. Probablement són pinastres, amb unes agulles llarguíssimes i punxegudes. M’encanta literalment voltar pels caminets, ficar-me a voltes dins el bosc, entre les falgueres i sentir aquell aroma que desprenen les coniferes.

   A cada racó hi ha plantes que desconec i el millor, o pitjor, és que n’hi ha una pila d’al·lòctones. Faré el treball de final de carrera sobre aquest tipus de plantes i vaig aconseguir un llibre sobre aquesta temàtica a la peninsula ibèrica. Passejant per aquí es fàcil reconeixer al peu d’un mur, a la vora d’un camp, en un test, algunes de les plantes que figuren a les imatges d’aquest llibre. Bastanta gent de Gal·lícia viatjà temps enrere al continent americà. Degueren portar plantes d’aquells indrets de forma voluntaria com a ornamentals o bé sense saber-ho, en forma de llavors enganxades a les mercaderies que portàven. Aquest fet explicaria la presencia d’una part de les plantes exòtiques que es troven per aquí, aclimatades i espavilant-se pel seu compte, algunes d’elles sent fins-hi tot invasives.

   Caminant, veus que la terra brilla. Hi ha cristalls per tot arreu, probablement siguin de quartz. Es magnífic. Vull tornar a veure l’atlàntic. Sempre que l’he vist apareixer darrere un turó he sentit alguna cosa especial.

 

Paisatge Pontevedra

 

2s comentaris

Gymnosporangium, fongs dels nostres boscos

   A la vall del Madriu, vora els 1200 metres d’alçada, el bosc és mixt, una barreja de coníferes i caducifolis. Un dels arbres característics d’aquest indret es el Sorbus aucuparia (Moixera de Guilla), una rosàcia (família Rosaceae) de fulles compostes que a la tardor es cobreix de grapes de fruits rogencs semblats a minúscules pometes (el pomer també es una rosàcia) que alimenten la fauna local. 

   Fa uns dies, observant diversos exemplars en aquest lloc, cridaven l’atenció la multitud de taques rogenques disposades sobre l’anvers de les fulles. En donar la volta a les fulles, a cada taca corresponia una excrescència ataronjada guarnida de diverses estructures cilíndriques, com si de minúscules cornamentes es tractés. Buscant informació vaig anar a parar en un llistat d’especies del genere Gymnosporangium on podíem llegir en una d’elles el nom cornutum, que donava a entendre la presencia de les citades estructures cilíndriques.

 

Gymnosporangium cornutum, anvers d'una fulla de Sorbus aucuparia


 Anvers d’una fulla de Sorbus aucuparia afectat

 

Estructures tubulars del fong Gymnosporangium al revers d'una fulla de Sorbus aucuparia


 
Revers d’una fulla de Sorbus aucuparia afectat

  

Gymnosporangium desenvolupant-se sobre un fruit de Sorbus aucuparia


 Gymnosporangium desenvolupant-se sobre un fruit de Sorbus aucuparia

 

Telis del fong creixent sobre una branca de Juniperus (Foto de Carlos Cortés, extreta de www.fpiei.es)

  

   Es tracta d’un fong del gènere Gymnosporangium, tractant-se possiblement de l’especie Gymnosporangium cornutum o G. clavariaeforme. Aquests fongs formen part del grup dels rovells (royas en castellà). Presenten diferents modes de reproducció. Dues formes sobre un hoste i dues formes més sobre l´altre.

   En la documentació consultada no em va quedar completament clara la diferenciació entre les dues espècies. Si hem de fer cas del fet  que G. clavariaeforme infecta a més a més dels folíols de les fulles, els fruits i els pecíols, llavors aquesta seria l’especie observada, encara que també podria ser un tret comú a les dues especies o bé podrien coexistir ambdues en un mateix biòtop.

   El cicle vital d’aquestes especies comporta una alternança entre dos hostes de diferent grup: un Juniperus i un Sorbus, que infecta en moments diferents. A finals de primavera i estiu, si la temperatura i humitat és adequada, les espores del fong portades pel vent causen l’aparició de taques rogenques (rovell) sobre les fulles del seu hoste secundari, el Sorbus, tal com veiem en la primera imatge. En alguns casos pot arribar a provocar la caiguda prematura de les fulles, donant a l’arbre l’aspecte ataronjat que tindria a la tardor. Al revers de la fulla, cada taca correspon a les estructures (ecidis) que observem a la segona imatge.

   Les espores (ecidiospores) que es produiran en aquests tubs no poden tornar a infectar el Sorbus i seran transportades per vectors com el vent fins al seu hoste primari, un Juniperus. Llavors, durant la tardor, el fong infectarà les branques on es generaran malformacions (engruiximents a les branques). El miceli del fong quedarà a partir d’aquest moment de forma perenne dintre del teixit de la branca. Si les primaveres següents son humides, es generaran els telis, estructures còniques ataronjades d’aspecte gelatinós, donant lloc a noves espores (basidiòspores), incapaces de reinfectar el Juniperus, que s’alliberaran al vent en desagregar-se el teli. Es tancarà el cicle amb aquestes espores tornant a infectar el Sorbus si les condicions climatològiques son adequades. Sobre les agalles formades a les branques, a part dels telis, també apareix un segon tipus de cossos de fructificació visibles sota la lupa.

  Tal com s’ha comentat, els danys produïts en l’hoste primari son deformacions a les branques amb pèrdua d’acícules i assecat dels extrems d’aquestes branques. En l’hoste secundari, el Sorbus en aquest cas, produeix clorosi i en conseqüencia una disminució de la fructificació, a part de la malformació dels propis fruits en alguns casos observats. Per tant, una infecció severa en un alt percentatge de Sorbus podria tenir repercussió sobre la fauna local en disminuir els recursos disponibles en temps fred.

 


Enllaços:

scf.rncan.gc.ca, imatge de les estructures de resistència sobre el Juniperus, sinònims del fong a indexfungorum.org, sistemàtica a cybertruffle.org.uk, cicle vital a answers.com, ppath.cas.psu.edu (pdf)

Mes informació: herbari virtual de malalties forestals a l’ETSEA (UdL), i en italià dades tècniques a  funghi-bormio.it.


Bibliografia:

Sanidad Forestal, Ministeri de Medi Ambient

 

[@more@]

2s comentaris

L’assignatura de Patologia Forestal

Patologia forestal
 
   Aquesta assignatura, dintre de la saga Defensa del bosc, es altament recomanable: ara quant passejo pel bosc no paro de veure patologies forestals! A fi de comptes també son però membres dels ecosistemes per molt que a vegades hi associem una connotació pejorativa.
 
   Dins del regne de les metàfites, els vegetals, crida l'atenció a nivell de patògens forestals el vesc. Aquesta planta paràsita, anomenada Viscum album, pren a l'arbre una part de l'aigua i dels minerals que aquest xucla del terra. Amb ells, elabora els nutrients que necessita, realitzant la fotosíntesi.
 
   De fet aquest es un detall important perquè si l'arbre creix i tapa el vesc sota una densa coberta aquest morirà per falta de llum. En realitat quant observem vesc sol ser en formacions a vegades de mida considerable. Tenint en compte que cada any la planta paràsita treu un parell de fulles a cada brot, això indica l'edat que tenen. Es per tant raonable pensar, com s'explicava en una de les classes de l'assignatura, que l'arbre porta molts anys creixent molt poc a causa de l'acció del parasit. El fet que s'alenteixi el creixement es òbviament problemàtic en parcel·les d'explotació forestal.
 
   Un dels vectors de transport de les granes, unes petites boles grises enganxoses, son els ocells del bosc que se n'alimenten i les transporten allà on van. Irònicament es donava a entendre que eliminar els ocellets era una mica fort i que per tant es podia optar per tècniques relacionades amb el comportament de les aus. Com que acostumen a posar-se en determinats arbres, es pot anellar uns quants d'aquests arbres (retirar una tira d'escorça d'uns pocs cm de profunditat al voltant del tronc, provocant-ne la mort) i en aquest cas la llavor del vesc que els ocells col·loquin sobre aquests arbres no podrà desenvolupar-se. Un altre mètode es evitar que els ocells mengin fruits del vesc aprofitant que sembla que no els agraden gaire: millorar el sotabosc plantant arbustos productors d'aliments per les aus.
 
 

Imatge provinent de botanicavirtual.udl.es

S'aprecia clarament el creixement de la planta, amb divisió dels brots cada any, produint un parell de fulles.

 

nature.jardin.free.fr/1103/cb_viscum_album1.jpg”  no es pot mostrar perquè conté errors.

Boles que s'observen a una certa distancia quant el vesc ja te bastants anys de creixement (nature.jardin.free.fr)

Més informació: herbarivirtual.uib.es

[@more@]

Desactiva els comentaris

El bloc fa un any

El bloc ja ha fet un any (una mica més de fet, m´he despistat…)! Gràcies als que de tant en tant passeu per aquí ;)

[@more@]

5s comentaris

Travesses

El que si que estava bè d’aquella epoca van ser les sortides de muntanya amb el meu colega de classe, en Julien. Vam recorrer bona part d’andorra, al principi potser per entrenar ja que començavem a fer travesses de muntanya, pero el millor era estar envoltat per la muntanya. Vam apendre a llegir el paisatge, a orientar-nos, a saber on anavem. Boira, pluja, neu, no ens van aturar, foren sortides maques encara que amb un lleuger risc. Sembla que estigui recordant la meva joventut… jeje de fet en tinc 26.

Son epoques que gairebe segur que no es repetiran. Potser en vindran de millors, qui sap. A les travesses hi havia molt bon ambient, recordo amb nostalgia algunes persones que gairebè no he tornat a veure com el Jordi, el Pere, el Demian, el Manel, la Nadia, i tants altres. Potser algun dia en torno a fer alguna, per sentir el batec assordidor del cor minuts abans del tret de sortida, per veure el sol eixir per damunt d’algun estany al passar per la vora mig corrent, per sentir aquella part de nosaltres que com un anuimal se sent lliure en exaltar la seva força. I que dir dels dies passats en refugis, les comes iluminades per raigs de llum escapats d’entre els nuvols, l’olor del bosc en passejar dins seu, tranquilament, sense preocupar-se del pas del temps.

8s comentaris

Pirates

Què és la pirateria?

“La major part dels 150 medicaments farmacèutics més importants el principi actiu dels quals prové de plantes medicinals estan associats a coneixements tradicionals desenvolupats per comunitats locals arreu del planeta” (Amics arbres)

En bona part de mitjans de comunicació és habitual que es recalqui el concepte políticament correcte de pirateria, relacionat amb l’àmbit informàtic. Es dedica el mateix esforç a parlar de la pirateria que duen a terme les grans empreses sobre el coneixement tradicional elaborat per la Humanitat durant els darrers mil·lennis? En podeu trobar un exemple, en el camp de les patents farmacèutiques, dins aquest artícle.

Desactiva els comentaris

Article extret i traduït de www.ummofiles.com/POMAGALSKY/ : Réflexions sobre el desti del mon

Extret de www.ummofiles.com, concretament www.ummofiles.com/POMAGALSKY, traducció, en fragments, del text vista la seva importància.

 

Pomagalsky

Réflexions sur le destin du monde

- 1 -

L’Onze de setembre I :

« Els atemptats de l’11 de setembre del 2001 a New York, Washington i a Pennsylvania han provocat una acceleració dramàtica del procés de refeudalitsació. Han estat la ocasió pels nous dèspotes d’apropiar-se el mon. De quedar-se sense compartir amb els recursos necessaris a la felicitat de la humanitat. De destruir la democràcia. » Es així com Jean Ziegler analitza les conseqüències del 11 de setembre sobre el funcionament del mon, i a la pregunta de saber «a qui a aprofitat el crim?», no hi ha cap dubte que la resposta es, en primer lloc, a l’oligarquia americana detentora dels poders petroliers i militaro-industrials, arrossegant en el seu corrent el complex econòmico-industrial tot sencer en una onada d’expansió sense precedents.

 

Tot i així, podem acusar aquests beneficiaris d’haver estat els cabdills secrets del 11S ? Per respondre a aquesta qüestió, es necessari girar de nou la vista sobre els atemptats. Aquest dossier presentat a continuació sobre els fets de l’onze de setembre és el fruit de la compilació de nombroses investigacions dutes a terme per periodistes i homes de totes nacionalitats i de múltiples ocupacions dels quals la honestedat és indubtable. Es en escreix important mencionar que entre aquests investigadors figuren a hores d’ara alguns d’americans, que el patriotisme apartà de forma comprensible dels moviments inicials d’investigació. Per conseqüent, cinc anys desprès dels esdeveniments, no podem ja afirmar amb lleugeresa que els periodistes estrangers havent posat en qüestió la versió oficial dels fets al.legats per Washington hagin volgut solament exercir llur poder de dany contra la nació americana i alló que representa. David Ray Griffin, Craig Unger o Jimmy Walter (Nota 1), que no podem acusar d’amateurisme o d’antiamericanisme, no tenen a hores d’ara cap repugnància a evocar els treballs de Thierry Meyssan (Nota 2) concernint l’atac sobre el Pentàgon o a subratllar en vermell les llacunes del report oficial. Per aquest moviment, assistim a una fase important de reapropiació del dossier pels americans mateixos, i això es un senyal positiu.

Tenint en compte el format reduït de les pagines consagrades aquí a aquest dossier, es útil precisar que no té la vocació de ser exhaustiu sinó solament la de mostrar el nombre considerable d’anomalies que existeixen dins la versió de l’atemptat donada per l’administració americana, així com dins el report oficial de la comissió d’investigació Kean-Zelikow. I de treure’n llavors algunes conclusions.

segueix

Desactiva els comentaris

Cedres

Ara, en llegir un article del bloc amics arbres he recordat els dos cedres que creixien fa anys a la plaça coprínceps d’Escaldes, anomenada per tothom la plaça del roc blanc. Son records gairebé d’infantesa, una plaça de les de sempre, una caseta d’informació al turista de formes còniques, agradable a la vista, una font feta de prismes de pedra disposats en escala, dibuixos fets amb les rajoles al terra, bancs de pedra, tanmateix acollidors al que passeja.

Tot això desaparegué fa anys, tampoc gaires, al principi es van talar els dos arbres, grans, imponents. S’elimina la caseta cònica, la font, les rajoles, els bancs, la plaça sencera. Ara hi ha una superfície plana de granit clar, sense dibuixos, la caseta d’informació sembla un quiosc de formigó, per comptes d’arbres hi ha uns quants metres quadrats d’una gespa decadent, potser menys decadent que els que van ordenar aquesta destrossa. Per acabar de consumar aquest acte vandàlic, al bell mig de la superfície plana van posar un "monument", no se si en honor a la ignorància…

[@more@]

1 comentari